Set homes i un lloro

Desaparegut prematurament als 65 anys, a causa de la covid, el periodista Toni Coromina, inquiet i viatger, hippy de primera volada, va ser una de les figures més visibles de la contracultura juvenil que  als anys 1970 volia sacsejar la societat conservadora de Vic. Músic circumstancial, molt proper a Quimi Portet, va escriure El que la sigue la persigue. Biografía tolerada de El Último de la Fila. Durant anys va col·laborar a La Vanguardia, primer en el suplement de sàtira política El Burladero, que coordinava Jaume Collell, després en les tires del ninotaire Ventura, i finalment amb una columna a la secció Viure. El llibre aplega vint-i-tres articles seus, publicats entre 2011 i 2020 a La Vanguardia, a La Resistència i a Nació Digital, que reflecteixen una mirada sobre el món apresa durant anys de disfrutar anant a contracorrent. Quan el llegeixes, escriu Puntí, t'arriba la seva veu trencada i una mica rogallosa, el somriure còmplice, la pausa  curta just abans de deixar caure un succés, una sentència o un record  que havien engegat la conversa, i que sovint s'acabava amb una mitja rialla, un gest d'admiració, un silenci per calibrar l'abast del que acabava de dir.