LA LLUM I LA MORT. EN LA POESIA DE CARLES DUARTE I JOAN VINYOLI

Fent servir la fenomenologia com a métode hermenéutic, Jad Hatem s'ha lliurat darrerament a fer palés el contingut filosófic present en la literatura catalana, medieval i contemporánia. Amb aquest propósit ha estudiat la poesia religiosa de Ramon Llull (Sobreamor, 2011); el deler amorós en Curial i Güelfa (L'amour comme puissance et comme vérité, 2012); l'empremta del temps en els poetes actuals (El temps en  la poesia catalana contemporánia, 2013 -Premi Crítica Serra d'Or de Catalanística, 2014-); el sentit de l'existéncia en la novel.la de Joan Sales (Joan Sales et l'instant glorieux, 2015). En aquest nou assaig Jad Hatem es proposa de fer veure com la poesia de dos grans autors catalans, Carles Duarte i Joan Vinyoli, malda per atansar el lector a l'ésser tothora problemátic. Els dos poetes entenen la paraula com la realització d'un projecte vital: fer-se a si  mateix, entenent el món. A fi d'aconseguir-ho, tots dos consideren que cada gest, per insignificant que sembli, ha de tenir «la intensitat de l'últim mot» que ens atansa al «cor del silenci»: una guspira de llum que ens apropa la mort.