Karen frente al espejo o El infierno sabe a dulce navideño

T'aprimes, et queda millor la roba, la gent és agradable amb tu, no saps per què t'inviten a més festes, a sopars i t'assembles més a les dones dels anuncis publicitaris, les guapes, les que es queden amb el xic. T'aprimes i ets feliç. Aquest és el missatge que es va quedar gravat en la memòria de la nostra protagonista, una adolescent amb moltes preguntes, somnis i silencis interminables. Una adolescent que viu en una societat tòxica que l'única cosa que li diu és que ella no en forma part. Karen esperava ansiosa el seu moment. I va ocórrer. Però Cupido li va llançar una fletxa enverinada. Va deixar de menjar per aquell xic No. Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) són multifactorials. No és només que t'estimen. És voler-ne més. És tenir el control i perdre'l per sempre. És la família. La família perfecta. Ser perfecta. Karen i el seu reflex a l'espill intentaran sobreviure al Nadal d'una sola peça i s'adonaran que les paraules ho són tot. Les  paraules fan més mal que una patada al fetge. Molt més que una obra de teatre, aquesta historia d'una jove amb TCA -concretament bulímia i  anorèxia nerviosa- és la història de moltes xiques, amb les seues pors i frustracions, amb ànsia per encaixar en un món fet a mida., a mida de qui Ningú no hi encaixa.