L'any que va caure Paris

Aquest llibre resegueix les lectures fetes a Barcelona dels primers mesos de la segona guerra mundial a Europa: des de la guerra de Finlándia a la caiguda de París. Com ho van entendre els catalanistes clandestins, que escrivien d'amagat Com ho van celebrar els franquistes que s'expressaven a través dels grans mitjans de comunicació de la ciutat Quina opinió tenien uns i altres de Winston Churchill i les seves crides a resistir i a fer la guerra als feixismes Joan Triadú, Josep M. López-Picó, Santiago Nadal, Manuel Brunet, Luis de Galinsoga són algunes de les veus que, clandestines i públiques, van expressar els seus temors i alegries davant el que semblava la definitiva i molt duradora victória alemanya al continent.  A Barcelona, la guerra intel·lectual entre aliadófils i franquistes no va ser mai pública ni en igualtat de condicions. Peró, a pesar que es va proclamar la fi de l'Europa de la Il·lustració i es va escriure que «los principios de la Revolución francesa están muertos», els demócrates catalans podien dir que, tot i el desastre de l'estiu de 1940, «Churchill, amb el seu aire de vell vigorós, amb la seva oratória brillant..., amb el seu sentit de l'humor i amb el senyal de la victória ens ha donat esperances a tots...».